ARTICLE // PETIT OBSERVATORI
FRENAR PENSANT EN L'ALTRE

josep maria espinàs

La vida és plena d'incidents, d'anècdotes, fets que un cop s'han explicat ja podem oblidar. L'interès o la gràcia del fet s'acaba en ell mateix, no se'ns acut treure'n cap conclusió. Del que ara us explicaré no puc limitar-me a dir "curiós, increïble, gairebé miraculós".
A la sortida del túnel de Mont-Blanc, a un camió italià no li funcionen els frens. Un altre camió, que circula davant seu, se n'adona. ¿I què fa? Deixa que el camió sense frens es vagi acostant, que l'atrapi, fins que els dos camions s'enganxen l'un a l'altre. I el de davant frena per tots dos. La maniobra exigia, evidentment, no tan sols uns nervis molt sòlids, sinó també un admirable sentit de la solidaritat.
I aleshores he pensat en aquesta frase: "Frenar per un altre", i m'ha semblat que tenia molt sentit, més enllà de la mecànica automobilística. S'ha de saber frenar en determinades ocasions, hem d'aprendre a deixar-nos atrapar. Suposo que, instintivament, molts pares ho fan quan juguen amb els seus fills petits. Corren una mica i es deixen atrapar. Perquè el nen o la nena augmenti la seva au- toestima, que en diuen ara, perquè tingui una alegria. I el pare ha de fer-ho subtilment perquè no es vegi com una descarada concessió.
Penso que és una actitud que, en determinades circumstàncies, pot ser molt sàvia en una societat competitiva. En l'ensenyament, en l'activitat professional, en la vida social. Crec que a vegades és formativament molt eficaç que el mestre es deixi atrapar per l'alumne; que l'oficial es deixi atrapar per l'ajudant; que la persona més culta, o enginyosa, d'una reunió, estimuli perquè l'atrapin els altres.
S'ha de fer amb elegància, amb discreció. Deixar-se atrapar no ha de ser un acte de supèrbia condescendent. El veritable valor de no mantenir sempre la distància, de deixar- se atrapar, és que respon a una voluntat de no barrar el pas. Ni abandonar a qui no pugui seguir-nos. Hi ha una carretera que hem de compartir sense que ningú prengui mal.
(C)el Periódico de CAtalunya (02/04/04)