21/04/2001

Us heu proposat alguna vegada aconseguir quelcom que sembla impossible? Heu lluitat per tal de fer un somni realitat, tot i ser conscient que potser no es podria aconseguir?

La idea ja ens rondava al cap des de feia mesos; bé, per ser més exactes, el Romeu i el Bel ja ho havien fet amb bicicleta, però ara estavem davant un desafiament nou: arribar al monestir de Montserrat…corrent!!

Després de tots els preparatius (mapes, senyalitzacions, begudes, bollycaos…) va arribar el dia assenyalat. Ens varem reunir a casa del Presi quatre patidors: Josep Mª Romeu, Juanjo Marquès, Jordi Álvarez i Josep Mª Bel (en la darrera etapa s’afegí l’Antonio Sánchez), essent aquests cinc els impulsors de la Marxa Atlètica Torrelavit- Montserrat.

Recordo que era un dia molt fred, on el vent bufava continuament, desitjant fer-nos més dura encara l’aventura d’arribar al nostre destí.

-El Sevi diu que no pot venir, ha de portar el cotxe al mecànic!

-Vaja…

-Bé, què hi farem…!! Espereu un moment!! Aquest moment s’ha d’inmortalitzar!!

-Clic!

Va ser una fotografia històrica. Els quatre patidors que es reuniren davant la casa del Presi disposats a iniciar el camí. De fet, aquesta foto passaria a ser la que presidiria la pàgina web del club!!

La marxa es composava de 5 etapes. La primera d’elles corresponia al tram Torrelavit – Sant Jaume de Sesoliveres. Llavors estavem frescos, descansats, la son ja havia quedat enrera, i el camí era prou pla per anar fent sense gaires inconvenients (bé, a part del fred, el vent….P:P) .

A mig camí rebem la primera trucada al mòbil del Jusep:

-Hola! Que soy yo, el Antonio! Ya he llevado el coche al taller, me reuniré con vosotros, ir tirando!! Cuando salga de casa os hago otra llamada, de acuerdo?

Aquest Sevi…bé, anem fent, ja tornarà a trucar…

A Sant Jaume ens esperava el primer avituallament, gràcies a la gran ajuda que ens van donar l’Elisenda i la Imma, que ens acompanyaren en tota la travessia i ens proporcionarem suport alimentici…i moral! Amb la seva ajuda tot va ser més senzill, encara que en alguns avituallaments ens varem esperar més del compte perquè s’havien perdut… Bé, ja ho diu la frase: Més val tard que mai!! Gràcies a les dues, noies!!

Després de fer un avituallament espectacular, d’aquells que no es veuen a les curses d’arreu, estavem ja amb forces per iniciar la segona etapa: Sant Jaume – Piera.

El vent encara no bufava en el seu màxim esplendor (tot arribaria), però el fred sí que es deixava notar durant tota la cursa. De fet, ja anavem ven abrigats, ja, tot i estar a finals del mes d’abril!!

L’etapa era d’uns 7 kms, i tampoc rebestia molta dificultat; estavem ben entrenats, i la il.lusió per tal d’aconseguir l’objectiu ens donava forces per seguir endavant i no parar.

El mòbil del Jusep no parava de sonar, el Sevi trucava i tractaven de posar-s’he d’acord sobre un lloc on quedar…

-En el Matamachos, el segundo, el de más abajo!

-Com? Què dius, Sevi? És que hi ha varis Matamatxos?

A Piera ens vam alimentar per segona vegada, i ja tot seguit (és un dir, jeje) es va donar inici a la tercera etapa: Piera – Matamatxos

Aquí jo ja vaig començar a patir. No estava fi, ho notava. Potser era el sopar del dia abans…o que no havia entrenat prou…potser la "ressaca"de la marató del mes anterior…o el vent…renoi, com bufava llavors el vent! Venia de cara, treient-nos el suor que gosava sortir del nostre front, congelant tot allò que trobava en el seu recorregut…anava a la cua, desitjant que amb el pas dels kilòmetres pogués recuperar una mica les forces…perquè, tot plegat, a l’arribar al peu del Matamatxos portavem 19 kms…no arribava a una mitja…i jo ja estava començant a estar fet pols!

-Jusep, perquè li diuen "Matamatxos" a aquesta muntanya?

-Espera un moment i ho veuràs!

I tant que ho vaig veure! Ni l’avituallmant fet un moment abans em va servir per fer dues passades en posició vertical en el tram més dur d’ascens!! Renoi, si semblava que estiguéssim buscant monedes, de tant ajupits que anavem!!

-Ring ring!!

-¿Dónde estais? No os encuentro!!

-Estem pujant el Matamatxos, Sevi!! Ara no puc! :P:P Quedem a Collbató!!

Renoi, el Jusep, quina força de voluntat, buscava bolets i parlava per telèfon tot d’una! :D I, per altra banda, el Bel i el Sayen anaven fent xino xano, com si res, sense parar gairebé en tota la pujada…quin mèrit pujar sense parar aquest Matamatxos!!

Així varem fer la quarta etapa, que arribava fins a Collbató. Allà, per fi, ens esperava el Sevi, més fresc que unes pasques, per fi ens havíem trobat!!

Per la meva part, secretament, vaig pensar en plegar…estava realment cansat, sense forces, trencat, desganat…però…alguna cosa m’inpulsava a seguir…seria l’esperit patidor que donaria nom al club? O potser la màgia d’arribar al monestir i cumplir amb la resta dels companys l’aventura que ens havíem proposat? La il.lusió per aconseguir-ho i passar a la història van poder més que el cansanci i el patiment, i així es va donar inici a la cinquena i darrera etapa: Collbató – Monestir de Montserrat

Aquí ja va ser apoteòsic. El Bel, per fi, va poder anar al seu aire, i va començar a tirar del grup, tant que als 5 minuts ja no el veiem. Suposo que hauria fet els 24 primers kilòmetres d’"entrenu", i ara, per fi, podia agafar el seu ritme!! Mentrestant, cada cop notava que les cames fallaven més i més…però seguia xino-xano, perquè en les costes el mot córrer crec que no es fa servir gaire…. :P:P

El Sevi,descansat i en plena forma, va tirar endavant, en companyia del Romeu, deixant-nos al Jordi i a mi tancant l’expedició. Em pensava que jo era l’únic que estava destrossat, però vaig veure que el Jordi es solidaritzava amb mi i també treia la llengua i els pulmons…i és que a mitja etapa vam haver de parar i estirar-nos a descansar!!

-Això no ho direm, eh, Juanjo, que hem parat!

-No, no, de cap manera! :D

Aquells instants estirat completament varen ser glòria!! No sé quan temps vam estar allí, rebentats, sense moure ni una ungla…però després varem seguir, ja devia quedar poc!!

I així va ser…després de molt patir, per fi varem distingir un lloc conegut…el camí que ens atansaria a un indret màgic i desitjat, que posava fi a la nostra aventura i que ens va permetre realitzar un somni: el monestir de Montserrat!

Us esperem a tots aquest any 2002. Ho tornarem a aconseguir!

"Xampi"... forever! ;)