Quan s’acaba una Marató, un comentari típic entre els
participants és el de: mai més! No correré cap més marató! I és comprensible:
arribes a la línia d’arribada mort, cansat física i psíquicament, amb les cames
que semblen dues pedres de tant dures que estan, sense poder baixar i menys
encara pujar escales, amb prou feines pots caminar…l’esforç és molt intens, i
molts cops al límit de les capacitats físiques i de resistència de la persona
humana. És clar que hi ha formes diferents d’afrontar una cursa de
42,195 kms., la mítica cursa de Filípes; però la més coherent i lògica és
seguir el ritme d’un mateix, qui millor es coneix, i no partir amb uns objectius
desorbitats i fora de les possibilitats pròpies, perquè es corre el risc, a
mida que avances kilómetres, de comprovar que estàs lluny del que t’havies
proposat, amb la conseqüent frustració i desànim per afrontar el que resta de
cursa. També cal incidir en dos factors que afecten al corredor al
llarg de la dura distància, i que són el desgast físic i psicològic. Malgrat
que la preparació física juga un paper molt important per afrontar una Marató,
considero que l’aspecte mental és clau per aconseguir l’objectiu d’acabar-la.
El patiment mental, segons el meu parer, és molt més dur que el patiment físic,
i més difícil de soportar. En condicions mentals no òptimes, pots descarregar
la teva energia en l’esport i aconseguir fer grans marques, però sense ser del
tot conscient del que estàs realitzant. Cal tenir la ment en el seu lloc per,a
més de tenir la voluntat per seguir endavant, poder disfrutar tot allò que es
pugui del moment que estàs vivint. Això que és aplicable al món de l’esport ho és, també, en tots els aspectes de la
vida en general. Es podria debatre la qüestió, i posicions enfrontades es
trobarien en aquesta qüestió. I totes elles serien defensables. Jo parlo per la
pròpia experiència. Avui, dia 16 de març de 2003, he corregut la meva quarta
marató (el rei continua sent el monstre Sevi). El punt de partida que em va decidir per apostar per la
salut i l’esport va ser el ja famós entrenament al llac de Codorniu amb l’Enric
i el Josep Mª Romeu, deu fer uns quatre
anys, on em vaig adonar que l’esport a un cert nivell era totalment
incompatible amb el fet de fumar. Sí, llavors fumava, i deixar-ho és una de les
coses que m’han fet sentir més orgullós, i m’ha fet adonar que molts cops
aconseguir allò que es vol depèn no només de la sort i la preparació, sino
també de la capacitat mental i la voluntat. Aquell entrenament, on només vaig
aguantar el ritme de l’Enric i el Presi
durant 15 minuts, va ser un punt d’inflexió molt important per a mi, i que em
va fer decidir per seguir el camí de l’esport, deixant el ditxós tabac poc
temps després (no és gens fàcil abandonar l’ hàbit, però es pot aconseguir,
Marc). Avui he fet la quarta, la tercera Marató de Barcelona
seguida (la primera va ser l’any 2001) i tot i que les sensacions no són
idèntiques a la primera, el fet d’afrontar un repte com aquest t’omple de
coratge i satisfacció, sobretot al comprovar que tot i haver passat un any
encara estàs amb forces de tornar-ho a intentar. Ha estat molt dura per a mi. No portava l’entrenament de
l’any passat, perquè tot i haver anat amb freqüència al gimnàs, no havia fet
prou sortides, sort de les curses a les que he assistit que m’han permès agafar
una mica el ritme… A més, al desembre, a la mitja de l’Espirall, em vaig
lesionar els bessons de la cama dreta, fet que em va fer estar gairebé un mes
de baixa, i tenia un cert respecte davant el dia d’avui. Però tenia la forma
que tenia, i havia d’anar endavant amb el que comptava. Res servia d’excusa, ho
volia intentar. No obstant, tenia quelcom molt important: l’experiència,
aspecte que m’ha permès determinar quin és el ritme propici per afrontar-la
(recordo la de l’any passat amb el Jordi, qui em va ajudar molt en aquest
aspecte), i sobretot la motivació i la il.lusió per afrontar els mítics 42,195
kms. Objectiu? Arribar. El temps que trigaria no era quelcom determinant. La climatologia era perfecta, feia un solet però sense
cremar, i la nit anterior havia descansat prou bé (vaig sortir el divendres a
la nit, però ahir tocava fer bondat). El despertador sonava a les 6, dues hores
i mitja abans del tret de sortida, temps que he utilitzat per esmorzar,
preparar-me i anar xino xano cap a la Plaça Espanya. No han faltat les begudes
isotòniques, ni tampoc les pastilles isostar ni…la xocolata energètica! I és
que aquest cop no les tenia totes, i volia anar carregat de suplements en
aquest sentit. Som-hi:
comença l’aventura Després dels estiraments de rigor i de calentar una miqueta
(no gaire, per cert), em trobava ja a la línia de sortida. Tot era apunt. Només
quedava confiar en un mateix i en la sort, que també hi juga. I bé, ja hi era!
Com a la darrera edició, els primers kms, desde la Gran Via direcció a
l’Autovia de Castelldefels, eren de calentament, anant a un ritme lent, però
tampoc sense adormir-te (una mitja de 5:50). Em trobava molt bé (només faltaria
que fos el contrari!), tranquil, relaxat i amb ganes de seguir. Com sempre, la
ciutat a aquestes hores estava adormida. Alguns caps es veien cap al km.5, a
Bellvitge, on enfilavem direcció cap a l’Hospitalet. Al km. 9, a 50 metres de
casa meva, la meva mare m’esperava amb una ampolla de Powerade (gràcies! Em va
durar fins el 35!), a més quedava inmortalitzat amb dues fotografies per a la
història. Caram, encara m’ho podia repensar, estava tant aprop del
sofà de casa…Ni pensar-ho! Ja hi estava ficat, i no volia donar marxa enrere;
per altra banda, em trobava bé, tant física com anímicament. Km 10: 54:50. Vaig a un ritme ideal per la Marató, no convé
forçar massa al principi, perquè després ho acabes pagant. Passat el 13 tornem
a passar per davant de la Plaça Espanya, una bona oportunitat per agafar la
bossa del guardarropies i anar, aquest cop si, cap al recomfortant sofà…que no,
que no. He de seguir! Al km 16 trobo un lavabo a mà dreta de la Gran Via, i no
m’ho penso dues vegades…ostres, no n’havia vist cap al llarg del recorregut de cap edició anterior, i d’aquesta
seria el darrer que trobaria. I és que l’aigua i el Powerade fan els seu
efecte, i s’ha de buidar de tant en tant. Anar fent, els kms. passen a un ritme mitj entre 5:20 i
5:30, les forces segueixen intactes. Per fi, deixem la Gran Via i enfilem cap
al barri de Sant Andreu, on arribo al pas de la mitja marató, amb un temps de
1:54:35, molt bó per mi. És l’hora d’atipar-se una mica, així que enceto la
xocolata energètica, aviam si em dona la energia que diu a l’envoltori. I
renoi, i tant que fa efecte! Em recupero d’una primera baixada, i assoleixo de
nou un ritme constant, anant tranquil i sense sentir en cap moment sensació de
fatiga. Van passant els kms., deixem Sant Adrià del Besòs al 28 i ja
enfilem direcció a la Vil.la Olímpica. Però…al km. 34, a vuit del final, comença el calvari: la
cama esquerra comença a fallar; el muscle demana repòs, el cap diu que
endavant. A qui fer cas? Difícil decisió…Prenc un camí intermig que consisteix
a baixar el ritme, en previsió que la cosa vagi a més; estem aprop del final,
però una lesió en aquests moments seria un cop molt dur. Així que començo a fer
els kms. a un ritme de 6 minuts, tot i això no vaig bé, sento dolor, la cama no
respon com voldria. Parlava abans de la motivació i de la força mental, que em
fan adonar de la situació, tenir el cap clar i fred per pensar què és el millor
a fer; en una altra situació anímica potser hagués plegat, però no estava
disposat a fer-ho: volia seguir. Així que paro a fer estiraments, així relaxaré
el muscle i podré seguir una miqueta més: el mal ja comença a ser considerable,
però a estones corrent, a estones parant i estirant, puc anar fent. Les Rambles:
km 39! Ja vaig al límit (no de velocitat, és clar) Van passant els kms., i al 39 enfilo les famoses Rambles de
Barcelona, un punt del recorregut que m’agrada moltíssim, per la seva tradició
i perquè és on trobes més gent que et dona suport. Faig el cor fort i
aconsegueixo fer la “costa” d’un km. de longitud en 6:48, ja vaig al límit.
Però el final ja s’atança, i veig clar que, sigui com sigui, arribaré, encara
que sigui caminant… I, per fi, veig el cartell del km 41; sembla increíble, en
queda només un! La decisió ferma de seguir, la voluntat i el cap han sigut més
forts que la cama, que a la força ha hagut d’agunatar-se i seguir donant corda.
Veig el Paral.lel al fons, senyal que l’arribada ja és inminent. Porto un ritme lentíssim, però és el que hi ha, no dono per
mes, la reserva s’ha acabat fa estona, i em deixo portar pensant que ja tindré
temps de descansar d’aquí a uns breus moments. Deixo enrere el km 42. Queda la propina, els 195 metres de
rigor entrant a l’Avinguda Maria Cristina, on s’aplega un tou de gent per
animar en el darrer esforç als corredors. Miro enrere, algú em vol passar. Ara!
No tenia temps de fer-ho abans? No senyor, apreto les dents i, miracle,
aconsegueixo augmentar el ritme (no penseu pas, potser un parell o tres de
kms/hora), per passar la desitjada línia d’arribada amb un temps oficial (el
meu, el que compta) de 3:54:43. Ho he aconseguit! La quarta
ja és al sac! I contradint el comentari típic dels corredors que acaben la
Marató, una idea ja se m’ha passat pel cap, malgrat sentir-me actualment fet
miques i amb ganes només de descansar, i és la de pensar en quan en faré la
propera…però ja tindré temps per analitzar-ho. Ara toca descansar i
recuperar-se bé, perquè nous reptes es plantegen en el futur. La quarta marató ja és història, però el seu record sempre
perdurarà: potser no ha estat la més dura (aquest honor el deixo per la
primera) però sí la que hagut d’afrontar, sobretot al tram final, amb pitjors
condicions…però ho he aconseguit, i estic molt satisfet del que he fet. Des d’aquí us animo, als que encara no ho heu provat, a
intentar-ho, encara que la feu un cop i ja no en volgueu saber res més del
tema. Malgrat tot l’esforç i el patiment (per això sóm els Patidors) penso que
la satisfacció i la sensació personal que tens quan creues la línia d’arribada
és única. Bé, anims a tots, i fins aviat. Juanjo 2003! Xampi HA ESTAT DURÍSSIM, PERÒ HO HE ACONSEGUIT! LA QUARTA JA ÉS AL SAC
La Marató: preparació física i psicològica
Sembrant cap a la
Marató
Els preparatius
Ja en porto 10!
El pas per la mitja marató
Comença el calvari: km. 34
Per fi: veig el cartell de km.42…ho he aconseguit!
Pensant en nous
reptes…